Temps lliure

Sentim a parlar d’estafes bancàries, d’ús il·lícit de números de targetes de crèdit, de compres que mai arriben a casa… per tant hauríem de suposar que Internet és un lloc poc segur per a realitzar-hi qualsevol mena de transacció, oi? O potser no? Segur que Internet és el “culpable” d’aquests fets?

Internet per si sol no està capacitat per fer aquestes coses, només és un mitja de comunicació, res més, i per tant no li podem atribuir les culpes de res. Les persones, amb la seva bona o mala fe, són les que utilitzen aquest mitja per treballar, formar-se, divertir-se o, per fer mal. A Internet hi ha estafadors, és clar, però no n’hi ha també als carrers més cèntrics de les grans ciutats? Són per aquest motiu culpables els carrers? Què fa que en passejar per aquests carrers siguem o no un blanc fàcil? El sentit comú i la precaució.

Si se’ns acosta una persona dient que treballa a la nostra entitat bancària i demanant-nos les nostres targetes amb els seus corresponents pins, les hi donarem? I si ens venen a casa dient que pertanyen a la companyia del gas i volen corroborar les nostres dades bancàries, les hi donarem? I si ens truquen d’una empresa que desconeixem oferint-nos un producte més barat que a d’altres llocs, els hi comprarem?

Per als usuaris normals us recomano actuar amb sentit comú. Si voleu accedir a serveis de banca per Internet feuho sense por, però guardeu bé les claus d’accés i no hi accediu mai des d’enllaços, feu-ho sempre teclejant l’adreça del banc al navegador. Si voleu comprar per Internet feu-ho, però feu-ho a tendes de les quals en tingueu bones referències, i en sistemes de subhasta fixeuvos en l’històric del venedor. Per a més seguretat podeu utilitzar sistemes de pagament com Paypal (www.paypal.com) o targes de crèdit virtuals, aquestes targes no estan vinculades a un número de compte i necessiten ser carregades abans de fer un pagament. No reveleu mai les vostres dades de cap mena a ningú que us les demani per Internet, ni els bancs ni les tendes fan aquesta mena de peticions. Normalment aquests lloc web disposen d’un apartat on vosaltres mateixos podeu modificar quan vulgueu les vostres dades.

D’altra banda, el correu electrònic (e-mail) tal i com el coneixem avui en dia no és una eina del tot segura. Algú amb uns coneixements més o menys avançats podria enviar missatges fent-se passar per un altre, o fins i tot interceptar un missatge que no vagi destinat a ell. Per tant hem de desconfiar també del correu electrònic? Jo us diria que no. Com abans, és una qüestió de sentit comú i precaució. Quan hem d’enviar per correu alguna documentació molt important, i ara em refereixo al correu postal, segur que ho farem per correu certificat o amb alguna altra forma similar. Oi que no voldríem que quedés en una bústia a l’abast de tothom? Doncs igualment, el correu electrònic ens ofereix eines per a certificar l’autenticitat dels missatges, així com assegurar que arribin intactes sense que puguin ser interceptats per ningú. Existeixen mètodes de seguretat, com ara la signatura o els certificats digitals (www.catcert.net) i l’encriptació de missatges (www.gnupgp.com), que ens permeten certificar l’autenticitat dels missatges rebuts, així com dels llocs web que visitem.

La signatura digital és un sistema que ens identifica a la xarxa, i ens permet també accedir a nous serveis oferts per organismes públics com ara la Seguretat Social, Hisenda, Generalitat… Més endavant les empreses es veuran a abocades utilitzar sistemes d’aquest tipus per assegurar les seves comunicacions, i a la fi, arribaran a l’usuari final. A mida que aquests sistemes vagin essent cada dia més simples els anirem incorporant als nostres hàbits de navegació i comunicació.

Hem parlat dels sistemes d’estafa que utilitzen la bona fe de les persones per fer mal, no vull deixar de banda els atacs que podeu rebre mitjançant virus o programes maliciosos… però això és un altre article. Per tant us animo a no tenir por d’Internet, a utilitzar les noves eines que ens ofereix. I us animo també a utilitzar el sentit comú i la precaució. Feu-vos sempre una pregunta, és lògic això que em demanen?

Jo ja ho he fet!

(Article publicat al número 44 de la revista ENS www.santpol.org/ens )

Massa sovint quan utilitzem el nostres ordinadors deixem que altres persones decideixin per nosaltres, en escriure una carta, en enviar un correu electrònic, en navegar per Internet… fins i tot en posar l’ordinador en marxa. Que de què estic parlant? En el món del software (en català programari) com en el món real, hi ha empreses que es dediquen a vendre els seus productes. Fins aquí tot normal. Però què passaria si en comprar un cotxe de la marca X ens obliguessin a posar-hi sempre benzina de la seva marca? Potser ens seria igual i aniríem sempre a les seves betzineres, però potser no en tenim cap a prop, o potser és molt més cara que les demés… i si algun dia decideixen no fabricar-ne més? Quedaria el nostre cotxe inutilitzat? Doncs bé, una cosa similar ens pot passar amb el software. Utilitzem el sistema operatiu que ve instal·lat en comprar un ordinador nou sense pensar-hi, demanem que ens hi instal·lin la darrera versió de tots els programes imaginables, i que segurament no farem servir mai… i molts cops, la majoria, son còpies que no hem pagat. Ens diem a nosaltres mateixos que no passa res, que no ens costa ni cinc tenir tot això i que si jo no els pago els diners que val aquest software no faig mal a aquestes grans empreses. Potser és cert en part, però també és cert que amb això estem creant un estàndard de facto, i amb això fem que els qui s’ho poden permetre, i les administracions, acabin fent grans despeses en programari. Un problema que es deriva d’aquesta situació és la dependència, acabem estant lligats de mans i peus a la voluntat d’aquestes empreses, si un dia decideixen deixar de donar suport al programari en que es basa els nostre sistema informàtic, ens veurem obligats a tornar-nos a gastar els diners en la nova solució que ens proposin. Però i si simplement deixen de fabricar-lo o l’empresa desapareix? D’aquesta mena de programari en diem doncs software propietari, doncs tot i que haguem pagat una important suma de diners l’únic que estem adquirint és el dret d’utilitzar un programa que continua essent propietat de l’empresa que ens l’ha venut.

Hi ha alternatives? Hi ha alternatives

I davant d’aquesta situació què podem fer? Gràcies a l’aportació desinteressada de molts usuaris i a la facilitat de comunicació que els ha ofert Internet ha aparegut el concepte de programari lliure. Quan un desenvolupador publica un programa, defineix les condicions d’ús a que s’ha de sotmetre l’usuari. Aquestes condicions, que formen la llicència del software, son les que ens diuen si el podem copiar, en quants ordinadors el podem instal·lar, si tenim dret a modificar-lo… Si en el cas del software propietari dèiem que el propietari ens “deixava” fer servir el seu programa, en el software lliure el seu creador ens deixa fer el que vulguem, el podem copiar per donar-lo a un amic, podem col·laborar per millorar-lo, o fins i tot podem modificar-lo. Si tenim coneixements de programació podem participar en el desenvolupament d’un programa, o si volem podem fer-ne una versió personalitzada. L’únic que hem de fer és que la nostra versió mantingui la llicència sota la qual es va fer l’original, així que hem de deixar que qui vulgui pugui copiar o modificar la nostra versió.

El negoci del software perilla?

De cap manera. Aquest entorn ens porta cap a un canvi de mentalitat, un nou model de negoci. Si fins ara pagàvem a empreses, normalment nord-americanes, per fer servir el seu programari, ara què passarà amb tota la gent que viu d’això? Les llicències GNU/GPL, les que utilitza el codi lliure, no prohibeixen que es pugui cobrar per la feina feta. Podem cobrar els serveis que li oferim a una empresa per instal·lar-li un sistema basat en software lliure, o per fer-li una versió personalitzada, o fins i tot li podem vendre un CD amb software lliure, sigui com sigui el que estem cobrant és sempre un servei, mai la “venda” d’aquell software. Aquesta mentalitat pot propiciar que arreu del món hi apareguin empreses especialitzades en serveis informàtics completament independents de les grans empreses americanes. L’ús de software lliure però no és només una qüestió econòmica. Imaginem-nos que tots els sistemes informàtics dels governs de tot el món utilitzen programes dels que no en sabem res. És a dir, només els seus creadors americans, i el seu govern, saben realment què esta fent aquell programa per dins. Pensem en les muntanyes de dades que contenen, no us sembla perillós? El software lliure permet que tothom estudiï el seu codi i per tant tots hi podem trobar errades per tal que siguin solucionades el més aviat possible.

I jo què puc fer?

Aquesta és la pregunta que es fa un usuari normal quan li expliquem això, si no sóc programador què puc fer per col·laborar? Doncs per exemple si tenim un bon nivell de català podem col·laborar en la traducció del software posant-nos en contacte amb la gent de http://linux.softcatala.org, on hi ha una llista de manuals i programes esperant a ser traduïts al català. Gràcies a això al món del software lliure és on podem trobar més eines en Català. O més senzill encara, utilitzant software lliure. Us posaré algun exemples: OpenOffice (www.softcatala.org/projectes/openoffice) és compatible amb el Microsoft Office i el seu cost es zero, davant dels 400€ que ens pot costat una llicència de l’Office. Mozilla (www.softcatala.org/projectes/mozilla) és un projecte que inclou navegador (alternativa a l’Internet Explorer), programa de correu (alternativa a l’Outlook) i moltes altres característiques que fan que sigui molt més potent que els seus adversaris. El GIMP (www.softcatala.org/projectes/gimp) és un programa gratuït de tractament d’imatges que mica en mica es va acostant a les funcionalitats del Photoshop, que val més de 1.000€. MySpell (www.softcatala.org/projectes/myspell) és un corrector ortogràfic en català, basat en la filosofia de codi lliure, que funciona amb OpenOffice, Mozilla i d’altres programes. Amb ell mentre escrivim en català anem rebent suggeriments de correcció. Com podeu observar, tots aquests programes treballen en català, així que encara tenim un motiu més per utilitzar-los.

I per als més atrevits?

I si existís una alternativa al propi sistema operatiu? (que a nivell d’usuari sol ser alguna versió de Windows). Doncs existeix, i no una si no moltes. El màxim exponent de la filosofia de codi lliure és el sistema operatiu GNU/Linux. Es tracta d’un conjunt de programes tots sota codi lliure, i que per tant podem copiar i utilitzar gratuïtament, que ens permeten viure completament sense software propietari. Una avantatge del programari lliure és que han sorgit moltes versions d’aquest sistema, el que se n’anomenen distribucions. Cada una esta enfocada a un tipus diferent d’usuari, i un cop més en tenim vàries que es troben parcialment traduïdes al Català. Evidentment tots els programes que he anomenat més amunt tenen les seves versions per a GNU/Linux i per tant podem treballar amb aquest sistema fent tot allò que necessitem, gratuïtament i en català. Per introduir-vos en aquest món us recomano Knoppix (www.softcatala.org/projectes/knoppix), una distribució que podeu utilitzar sense necessitat d’instal·lar-la al disc dur. Només necessitem tenir-la copiada en un CD, i posar-lo a l’ordinador abans d’arrencar. Per als més atrevits us recomano que us passeu per http://linux.softcatala.org i us recomanaran altres distribucions com ara Mandrake per veure tot el potencial de Linux.

Internet és un exemple clar de la validesa d’aquest model, la gran majoria de planes web treballen sobre ordinadors que funcionen exclusivament amb software lliure. Evidentment queda molta feina per fer, alguns camps de la informàtica amb aplicacions molt concretes potser mai podran ser resolts amb programari lliure, però per a tot aquell programari genèric que utilitzem habitualment no hi ha dubte que és la millor solució.

No és més lògic doncs comprar un cotxe sabent que podem posar benzina en qualsevol lloc? I si n’hi hagués de gratuïta? Pagaríem per rebre el mateix? Així doncs, sense presses i sense capficar-vos, us animo a que aneu tastant aquest món. Proveu l’OpenOffice, el Mozilla, i més endavant si us atreviu el Linux. Us animo a que aposteu per el software lliure, jo ja ho he fet!

Pol Maresma / PolNetwork.com

(article publicat al número 43 de la revista ENS // www.santpol.org)

Utilitzaré el concepte empresa en el seu sentit més ampli, entenent que qualsevol iniciativa que emprenguem amb una finalitat concreta és una empresa. Per tant doncs, una empresa econòmica, on un dels objectius principals és aconseguir beneficis, no diferirà gaire del que pugui ser una empresa de prestació de serveis de l’administració pública o de qualsevol altre institució.

El que pretenem doncs és integrar tot el seguit de tecnologies que han anat apareixent, i l’ús que en puguem fer, dins del nostre sistema de processos complert. És a dir, la tecnologia per si solo no serà, (o no hauria de ser), un motiu únic i inapel·lable a l’hora de prendre decisions, aquestes han d’estar sempre recolzades per un sentit dins els processos de la nostra organització. Hem de passar de l’època en que hi havia algú dins les empreses que tot sol s’encarregava d’aquesta mena de decisions, sense consultar als usuaris finals de la tecnologia, els quals possiblement veurien alterats els seus processos dins l’empresa no sempre cap a millor. Hem d’anar cap a una integració dels equips responsables de les diferents àrees, per tal d’interaccionar i optimitzar així tots els processos que formen part de l’empresa.

L’e-bussiness és per tant una oportunitat, una oportunitat per agilitar el dia a dia de l’empresa, fent més ràpids i senzills els processos, compartint informació amb proveïdors, clients, l’administració… Cal que entenguem que l’e-bussines és molt més que la venda per Internet, aquest és el punt de sortida que han pres moltes empreses i que sense ser-ne conscients els ha de dur cap al vertader e-bussines, quan les muntanyes de dades de què disposem ens siguin realment útils, quan poguem transformar aquestes dades en Informació.

És cert que aquest procés ja ha començat, que algunes empreses estan apostant fortament per aquest camí, però cal fer una tasca de docència contínua, docència a les Universitats, a les empreses i a les administracions. Cal que tothom comparteixi un concepte d’e-bussines on s’estandaritzin alguns processos per tal de facilitar tota aquesta evolució. Facturació i comptabilitat digital i sincronitzada a les empreses i administracions (i no em refereixo simplement a fer les factures amb ordinador), gestions amb l’Administració via Internet… Potser una bona manera de començar seria que les administracions fessin un primer pas, per exemple amb el padró municipal d’habitants. Ara mateix per empadronar-te has d’anar amunt i avall amb papers entre el vell i el nou municipi, no seria més fàcil que el traspàs de dades (informació) el fessin ells mateixos que disposen de les dades? D’exemples com aquest en trobaríem molts. Les administracions han de complir doncs el seu paper, el de servir-nos i el de mostrar-nos les avantatges d’aquesta nova manera de pensar. La resta de feina, cal que la fem entre tots.

Pol Maresma // PolNetwork.com Què t’ha semblat l’article?

Què és una xarxa wifi? (o wireless) Wifi és una tecnologia de connexió d’ordinadors que utilitza una franja de les ones electromagnètiques (similars a les de la ràdio convencional) que és de lliure ús. Per tant per emetre en aquestes freqüències no calen llicències ni permisos con passa amb les emissores de ràdio. Aquesta tecnologia ens permet “connectar” diferents ordinadors com si estiguessin en una mateixa xarxa local però sense cap mena de cablejat. Què necessitem doncs? Que el nostre ordinador tingui un receptor/emissor (tarja wifi) que estigui a l’abast de la cobertura d’un altre emisor/receptor (un node). Aquests nodes són els encarregats de donar servei a diferents ordinadors creant així una xarxa d’ordinadors sense fils. Alhora, aquestes xarxes governades per un node poden connectar-se amb altres xarxes creant una xarxa de xarxes. Per exemple, una xarxa pot correspondre a un barri, un poble…

I un cop aconseguit això què tenim? Doncs uns espai on els usuaris poden fer ús de la xarxa amb les mateixes possibilitats que a les xarxes tradicionals, compartir fitxers, accedir al nostre ordinador des de qualsevol lloc de la xarxa, fer trucades telefòniques entre ordinadors de la xarxa (amb un cost zero), jugar en xarxa amb altres usuaris, fer video-conferències o fins i tot podríem fer video-vigilància mitjançant la xarxa. Tot depèn de la imaginació que tinguin els usuaris.

Existeixen altres xarxes d’aquest tipus a tot el món, xarxes creades desinteressadament per els seus propis usuaris. Poblacions veïnes com Pineda, Arenys, Palafolls… tenen una comunitat molt activa en aquest sentit. Una possibilitat que ja s’està duent a terme en alguns casos és la connexió de vàries xarxes wifi locals entre si, permeten que per exemple en poguéssim connectar des de la xarxa de Pineda amb la xarxa de Sant Pol en un futur.

Aquestes xarxes estan creades per usuaris amants de les noves tecnologies amb ganes d’experimentar, i per tant quan hi accedim ho hem de fer amb ganes de participar i col·laborar, no amb l’actitud d’exigència amb que acudim a les operadores telefòniques tradicionals. Aquí tothom és un usuari i partícip del projecte alhora.

I a Sant Pol què?

Doncs des de fa un temps un grup de gent s’està movent per crear una xarxa d’aquest tipus a Sant Pol. Es fan dir Sant Pol Wireless (www.santpolwireless.net) i pretenen que hi hagi un espai a Sant Pol on puguem fer ús de les possibilitats que hem comentat. Estan oberts a tothom que hi vulgui participar. Fa setmanes que s’han anat reunint i fins i tot han fet proves de cobertura al nostre municipi. Sant Pol té una orografia molt particular que fa que sigui especialment delicat aconseguir cobrir segons quines zones del poble. Ja hi ha a Sant Pol alguns nodes oberts per qui ho vulgui començar a provar i a la Fira Alter-Nativa aprofitaran per fer unes demostracions del que es pot fer amb aquestes eines.

I Internet què?

No podríem utilitzar aquesta xarxa per a connectar-nos a Internet? Doncs si és clar, ja hem dit que amb aquesta xarxa podem fer gairebé el mateix que fem amb una xarxa normal, i per tant connectar-nos a Internet a través de la xarxa wifi és possible. Per tot arreu hi ha usuaris que cedeixen el seu Internet als altres usuaris, ajuntaments que l’ofereixen als seus ciutadans… però quin és el problema? La legislació no permet oferir el nostre accés particular a Internet, el nostre ADSL, a altres usuaris. Com podem doncs resoldre aquest problema? Des de Sant Pol Wireless s’estan estudiant les possibilitats existents per tal de poder oferir accés a Internet de manera completament legal, aprofitant les experiències dutes a terme a altres poblacions. Una d’elles passa per constituir-se com a operadora de telecomunicacions i demanar una petita quota simbòlica als seus socis per tal d’accedir a Internet. En aquest cas l’ús de la xarxa local continuaria essent obert i lliure, i per accedir a Internet necessitaríem un nom d’usuari i una clau d’accés (d’una manera similar a com connectem ara a Internet). Aquest accés a Internet és indicat per aquells que fan un ús esporàdic d’Internet, que necessiten llegir el correu i navegar com ho faria un usuari habitual. No està pensat doncs per a les empreses i professionals que necessiten de tota la potència que ens pot donar un ADSL o similar. Hem de pensar que en el cas del wifi podríem tenir una connexió a Internet molt potent però compartida amb altres usuaris i per tant amb un ample de banda limitat. Aquestes xarxes tampoc estan pensades per aquells que volen descarregar música i pel·lícules d’Internet. Tots aquests hauran de continuar utilitzant una connexió dedicada alhora que poden usar la xarxa wifi per a tota la resta de possibilitats que hem comentat.

Des de Sant Pol Wireless s’estan iniciant converses amb l’Ajuntament per trobar la manera més adient per que aquest pugui participar en el projecte donant suport a l’entitat, amb equipaments… Aquesta iniciativa es podria aprofitar per a difondre l’ús de les noves tecnologies tot oferint una via d’accés al nou web municipal i als serveis que, cada cop més, les institucions oferiran a través d’Internet.

Com hem dit encara no està definit quin serà el funcionament exacte del sistema, però el més important és que hi ha un grup de gent amb ganes de tirar endavant el projecte, i és clar… hi esteu tots convidats!

Ens imaginem poder llegir el correu amb una PDA des d’en mig de la Punta? O revisar la nostra agenda que tenim al PC de casa? O parlar gratuïtament amb un amic mentre treballem amb el PC? O… què més se’ns acudirà demà?

Els Santpolencs hem demostrat moltes vegades ser una comunitat activa, espero que ho siguem una vegada més i que donem tots el nostre suport a la iniciativa. Jo ja ho he fet!

Pol Maresma
PolNetwork.com

(article publicat al número 42 de la revista ENS // www.santpol.org)

Estrenem aquest espai de recomanacions d’Internet amb una proposa que ens arriba des de l’associació recentment creada Puntcat.Org. Es tracta d’un grup de persones de cultura catalana que han fet arribar a la ICANN (l’organisme internacional encarregat de gestionar les adreces d’Internet) la petició per a crear un domini .CAT. En aquest moment, la proposta ha passat la primera tria d’entre totes les propostes que va rebre la ICANN i al setembre aquest organisme ha de prendre un decisió definitiva. Si s’aprova l’ús del .CAT, això ens permetria registrar adreces del tipus lamevaempresa.cat.

I què té de novedós això? Doncs bé, per començar, els arguments que es fan servir per explicar la petició. Temps enrera ja s’havia demanat la creació d’un domini .ct (i jo personalment encara no hi renuncio), però aquest tipus de dominis, anomenats territorials, estan reservats als estats reconeguts oficialment a nivell internacional (si bé com sempre hi ha algunes excepcions…), és per això pel que tenim els .es, .fr, .it, .uk, etc., i no hem pogut aconseguir mai un .ct. I així, on s’emmarca la proposta del .CAT? Doncs en el que s’anomenen dominis esponsoritzats. En aquests casos, la ICANN cedeix a una organització privada la gestió d’un domini, després d’haver demostrat que aquesta representa els interessos majoritaris d’aquells a qui va adreçat aquest domini. És el cas dels dominis .info i .museum per exemple. La proposta catalana, doncs, vol representar molt més que als habitants de Catalunya, pretén englobar tota la Cultura Catalana en general, ja sigui a Catalunya, la franja d’Aragó, al Roselló o a qualsevol lloc de l’estranger, pensem per un moment en els Casals Catalans arreu del món. És molt important fer entendre aquesta idea per tal que la ICANN no confongui el domini .CAT amb un .CT encobert, doncs en aquest cas segurament no seria aprovat. Aquest fet és nou, doncs mai abans s’havia fet una petició com aquesta. Pensem per un moment en moltes altres cultures sense estat propi, o bé que tenen un àmbit interestatal, segurament si s’aprovés el .CAT en vindrien d’altres al darrera. Els Catalans hem demostrat moltes vegades ser una comunitat activa i innovadora a Internet, espero que ho siguem una vegada més i que donem tots el nostre suport a la iniciativa des de la plana web www.puntcat.org. Jo ja ho he fet!

Pol Maresma
PolNetwork.com

(article publicat al número 41 de la revista ENS // www.santpol.org/ens)