Temps lliure

Avui toca Jazz, o al menys ho intentarem… Aquesta nit, en formació de quartet, farem una repassada a alguns estàndards del gènere. I la veritat, en tinc ganes. M’he pogut preparar pel concert, he tingut temps de pensar-hi… i és que anar a tocar t’ho has de prendre com a algo molt seriós, si vols que en surti res seriós. I no és que hagis de prendre una actitud formal o encarquerada, es tracta de deixar-te anar, que els temes surtin per si sols sense voler-los encaminar cap a un lloc determinat. El Jazz és diferent cada cop que el toques, amb la mateixa formació et pots trobar amb dues nits ben diferents, el lloc, el temps, el teu estat d’ànim, l’estat d’anim d’un company… hi ha massa variables com per voler-ho tenir tot controlat. Així doncs simplement has d’estar preparat, has de deixar que passi, que la música capti totes aquestes circumstàncies.

Llavors només et queda intentar gaudir-ne, si ho aconsegueixes, és que vas per bon camí.

El contrabaix m’apassiona, m’apassiona com cap altre instrument per què em dicta la música que he de tocar, em nega algunes idees que em passen pel cap, és un instrument que em mana. Quan toco ell és el jutge, l’amo, és qui diu què puc fer i què no.

Ja fa un temps que el toco i sense cap mena de pretensió m’atraveixo a afirmar que m’hi començo a sentir còmode. Començo a ser capaç de dialogar amb ell, i a vegades fins i tot ens posem d’acord en allò que requereix la música que passa, que ha passat en aquell moment.

L’arquet però és un món apart, si lluitar amb el contrabaix és com fer-ho amb Goliat, l’arquet (tot i les seves reduïdes dimensions) és com un exèrcit de Goliats. Reconec que ho és per la meva incapacitat de controlar-lo, de domar-lo i manar-lo. Ara per ara és una eina d’estudi, em serveix per afinar la meva mà esquerra, per experimentar… espero poder dir algun dia que em serveix per fer música.

I espero que els contrabaixistes clàssics, més avesats a l’arquet que els que fem jazz, em perdonin per aquest fet

De tornada cap a casa vàrem parar al Casino de Berga, un bon lloc, tot i que el cafè no és el seu fort…

Un restaurant a la plaça del mig de Llívia. No vam menjar gens malament!

No, jo no vaig patinar…

Aquest local es mereix dues fotos, un bon cafè i una bona cervesa casolana, si noi. Si passeu per Puigcerdà aneu-hi, es fan ells la cervesa allà mateix i està força bona!

Després d’un molt bon dinar! Us ho recomano

Tot fent uns jocs de sobretaula, quan la mestressa ja era fora li vaig “segrestar” la cuina per fer-nos un cafetó…
www.calfrances.com

Un menjar horrorós, i un cafè pitjor…

Ahir vàrem actuar amb el trio de Jazz, ara quartet, en afegir-se l’amic Narcís Coromines al piano. Un pianista amb qui m¡entec molt bé, imaginatiu i capaç d’escoltar i deixar espai as altres. El bolo va ser a la butifarrada al 12 d’octubre que organitzen la gent d’ERC de Canet a la Carpa de Villa Flora. Va ser un bon concert, vam disfrutar, i la gent ens va escoltar. Es van quedar fins al final (i mira que vam tocar estona…). El repartori va anar més o menys com els darrers dies: Coltrane, Parker, Shorter…

Doncs bé, d’una manera natural el grup sembla que passarà a anomenar-se David Montero Quartet, i la veritat és que és el més natural. En Davidés una bèstia. un sac d’energia que sap mesurar-se i el més important, que sap transmetre-ho als demés i deixar-nos participar d’aquest divertiment que és fer música.