Aquest grup no va tenir realment un nom, però teniem una cosa molt clara, feiem Bossa-Nova. Durant uns mesos em vaig anar familiaritzant amb aquest estil de música que sempre m’havia interessat tocant el baix fretless. Després d’haver parlat amb un amic en Jordi Macià, del meu interès per provar el contrabaix, se’m presenta a casa amb el seu i em diu que m’el quedi un temps per provar si m’agrada l’instrument. Mai li podré estar prou agraït. Ell feia un temps que no el feia servir i això em va oferir l’oportunitat d’aproximar-me a l’instrument.
Després d’unes setmanes provant sol a casa em vaig presentar a un assaig amb ell. La sorpresa va ser conjunta, doncs ningú en sabia res.
El contrabaix no és uns instrument fàcil, cap ho és, però en aquest cas tot és més complexe. És uns instrument dur físicament, difícilment hi tens accés per provar-lo com pot passar amb els baixos, guitarres… i és MOLT gros i incòmode. És uns instrument que requereix dedicació, no només per estar en forma, si no per poder tocar-lo. Si no el toques continuament, el dia que l’agafes els dits ho noten. I com és que els que el provem difícilment tornem cap al baix elèctric? Realment quan toques el contrabaix tens la sensació de tocar “l’instrument” de veritat per fer Jazz. I no és que no es pugui fer jazz amb l’elèctric, segurament hi ha estils de jazz (latin, fusió…) on és més flexible l’elèctric però per els altres… no hi ha color.
El contrabaix t’imposa la manera de tocar, et limita en el fraseig i et cansa més en tocar. Tot això però, fa que quan toques ho facis amb més atenció i fins i tot tens la sensació que és l’instrument qui et diu el que has de tocar, tu només ets allà per que saps com es fa cada cosa, però és l’instrument qui et dicta la música. El contrabaix i tu us convertiu a la fi, en un sol instrument.